David contra Goliat

Ahir l'Sporing de Gijón no va poder evitar la imminent derrota davant del F.C.Barcelona. Ni l'Sporting ni cap altre equip aquesta temporada (amb l'excepció del Numància, ara divuitè a la lliga) han aconseguit batre el fuhrer indiscutible del futbol espanyol. El que més gràcia em fa de tot això és que equips detestables i vomitius -amb tot el respecte del món- plens d’abominables (¿persones?), es creixen a l’hora de jugar contra el líder i fan el partit de la seva miserable i, espero, curta vida. Volen poder dir que el Barça, en el seu moment d’esplendor, va caure sota les botes del seu equip, volen poder dir: “jo un dia vaig guanyar el F.C.Barcelona”. Però, de moment, tots segueixent somniant l’impossible. Tan sols el Girona F.C. és l’únic equip que, ara per ara, seria digne de guanyar el Barça (però només si no comptés amb les baixes d’Igor da Souza i Felipe a l’onze inicial).

Fora conyes. Aquest post està inspirat en el partit d’ahir, però sobretot recordant el partit de l’11 de gener contra l’Osasuna. Em sembla que tothom sap de quin partit parlo. Aquell partit en què “fair play” i “Osasuna” van esmicolar-se en mil bocins; aquell partit en què a ningú,ni a la seva mare, li hauria molestat que en Juanfran es trenqués els lligaments dels dos genolls o l’espina dorsal a l’altura de les cervicals. Però el Barça no perdona, i qui la fa la paga. Com dues sagetes enverinades va tocar allà on feia més mal, i va remuntar l’1 a 2, demostrant, un cop més, la supremacia del bon futbol sobre el cuer de la lliga. Res més, he quedat ben desfogat (em feia falta, després d’haver escoltat el poruc empat de l’Alicante contra el Girona per la ràdio).